No vaig conèixer el meu avi.
Només en tinc una fotografia.
I les paraules de la mare.
Ella sempre me’n parlava.
Era un home de carrer i de camp.
Passejava en silenci, totes les tardes.
I llaurava la terra, en silenci també.
El meu avi no feia mai soroll.
Ni tenia pressa. Era un home tranquil.
Es feia gran, però no era un vellet encara,
quan va emmalaltir i va estar-se molts dies,
i moltes nits, estirat al llit.
Llavors una tarda d’estiu, diu la mare,
va marxar per sempre, en silenci.
Sense fer-ne soroll.
Tranquil·lament.
Autor: NicO
del seu llibre Paraules sense dir
es pot adquirir via online des del següent link
.jpg)
Per tornar a inici
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada