A la quietud de la tarda
es dibuixaven ombres clapejades
com anunci d’un estiu
que aviat arribaria a les nostres llars.
La mare ens cridava
per oferir-nos el berenar.
La llum del sol es filtrava
entre les innombrables fulles
que les branques dels oms bellugaven.
La mare somreia.
Els nostres jocs i les nostres veus
semblava que vessaven damunt d´ella
una mica de la nostra joventut i vigor.
Autor: NicO
Poema del seu llibre Paraules sense dir
(aviat a la venda)
Per tornar a inici
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada